Davant d’un plat d’arròs, sota el cel d’Horta, a la Terra Alta, a l’ombra del convent de Sant Salvador, en el dia que es celebra la Festa del Sant, el passat 18 de març, em trobo -retrobo- l’Àngel Vilamajó, homenot lleidatà, de Maldà, a l’Urgell, que s’ha passat gairebé vint anys, de 1996 a 2013, en aquest poble dels Ports.
Què va fer aquí? I què ha fet en els deu anys que viu al delta de l’Ebre, després de la mort de la seva dona, la pintora mallorquina Kika Payeras? El que va anar fent des que, en la seva tendra adolescència, deixà estudis bàsics i de fer d’escolanet al Monestir de Poblet (des del 1948), és a dir: dibuixar, pintar, exercir de professor d’humanitats a Girona i Barcelona (també a Horta), amb estudis previs a Tarragona, Mallorca, Barcelona i París. I anar escrivint una sèrie de textos (novel·la, teatre, memòries i estudis històrics), que conformen la vivència i pensament d’un artista a punt de fer vuitanta-quatre anys.
De seguida que vaig aterrar a Horta, el 2007, ens vam conèixer. I aviat vaig veure que era un home de qualitats superiors, atrapat per la Filosofia, la Història, l’Art i la Religió, les seves lectures habituals, com ell mateix ha confessat en un resum biogràfic presentant a un futur editor uns capítols de la seva novel·la Honoris Causa, una monumental obra de més de mil pàgines sobre el fraret d’Horta -Salvador Pladevall, de Santa Coloma de Farners (1520- 1567)-, que és tota una història d’aquell segle XVI, amb ramificacions cap a l’actualitat, és a dir, com diu ell mateix, la d’una “humanitat que camina descalça, necessitada de misericòrdia i on la pau sembla que ja no ens vol”.
I és que l’Àngel, arribant a Horta a mitjans dels anys noranta, de seguida s’interessà pel cèlebre Convent templer, franciscà i hospitaler i de la figura senyera i miraclera del fraret Salvador, venerada als altars i al cor de la gent hortolana, com es demostra cada any, el 18 de març, quan el poble es reuneix en Aplec per festejar-lo en un ofici religiós i conviure al voltant d’una arrossada.
L’impacte de les gairebé mil·lenàries pedres del Convent i del frare que hi habità durant dotze anys -curant malalts i ajudant els que eren més pobres que ell, que no tenia res- calà fort en l’esperit d’Àngel Vilamajó, que estudià a fons tota aquesta historia fins al punt de publicar, el 2013, un completíssim volum (històric, arquitectònic i religiós), inexplorat fins aleshores, que titulà El cor d’Horta, i d’escriure una obra de teatre, El místic d’Orta, representada quinze cops els darrers anys per part del jovent del poble.
A més d’aquests textos, és autor, a manera de memòries, encara inèdites, d’Experiències rurals, sobre dues etapes de la seva vida: a Maldà (1940-1951) i a Horta (1994-2013), on canta, enamorat, la vida camperola en la naturalesa.
I és que, com el frare, Àngel està posseït -amb una humilitat d’ésser humà que esborrona- del do franciscà de Pau i Bé, que inspirà a Sant Francesc d’Assís. Ell no porta l’hàbit, però sempre que l’he trobat -pels volts del Convent, fent de guia per a visitants, o a la plaça en viva tertúlia- m’ha semblat que és un més d’aquells “bojos de Déu” que poblaren la base monástica de la picassiana Muntanya de Santa Bàrbara.
I de tot plegat anàvem dissertant en la gran taula arrossera i vinícola, convocats per Jesús Carbó, personalitat indispensable en el moviment juvenil renovador d’Horta, un dels actors principals de la mencionada obra teatral, que no per casualitat es declara cristià, franciscà i de la CUP. Pel subsòl puja nova energia.
